Estil

Quan intuïes que el futbol et preparava poques sorpreses, que tot estava inventant i patentat, i ja divisaves que els músculs i la fortalesa, la tàctica més rígida i els plantejaments conservadors havien imposat la seva irrevocable llei, apareix un senyor amb la idea de fer gaudir a la seva gent. Ni més ni menys, sense trampes. Una d’aquelles persones que per la seva noblesa i transparència es mereixen un reconeixement a part en un univers tan tèrbol com el del futbol.

Al futbol s’hi pot jugar de moltes maneres, totes elles respectables si s’executen de manera honesta i decent. Però ja em perdonareu, sempre aniré amb un equip que té com a màxima predisposició buscar la porteria contrària. Fer gols és, al cap i a la fi, la raó de ser de l’esport rei, encara que s’hagués extraviat entre resultadisme salvatge i la conseqüent coacció al talent, imaginació i espontaneïtat. Què persegueix aquest senyor doncs? Dignificar tot allò que dóna sentit al futbol? Quin atreviment!

No em puc imaginar un nen de 10 anys veient un Chelsea-Inter i acabant rendit als encants i la màgia del futbol, jurant fidelitat eterna a aquest esport. Per contrarestar aquest efecte, només queda la opció de proposar, atacar, prendre la iniciativa, pressionar, lluitar, crear. Aquest senyor ha apostat per això perquè creu que en la senzillesa (molt treballada) de les coses hi ha l’èxit en majúscules. I ho ha aconseguit. És algú que ha confiat cegament en una única arma: el talent i compromís dels seus jugadors. Algú que només s’ha guiat per la coherència, la intel·ligència i un extrem i intuïtiu sentit de la lògica. A més, representa una manera d’anar per la vida poc comuna dins el futbol, un saber ser i estar. Tinc entès que ell és massa humil per saber-ho i creure-ho, però algú li hauria de dir que tothom, d’aquí i d’allà, pensa que ha dignificat aquest esport. Gràcies Pep.